Inserta aquí tu publicidad

Consulta las tarifas en edgbcn@gmail.com

Inserta aquí tu publicidad

Consulta las tarifas en edgbcn@gmail.com

Inserta aquí tu publicidad

Consulta las tarifas en edgbcn@gmail.com

Inserta aquí tu publicidad

Consulta tarifas en edgbcn@gmail.com

Inserta aquí tu publicidad

Consulta tarifas en edgbcn@gmail.com

dimarts 18 de juny de 2013

EN MODO ON Y OFF CONTINÚO



Por Elisa Díez

Cansada, no os lo negaré, a estas alturas de la temporada con más de 120 espectáculos a mis espaldas, el cansancio es más que evidente como espectadora y como periodista/crítico teatral. La suma de diversos factores agota, pero también las actitudes de sus protagonistas comienzan a desgastarme.

Como crítica estoy hasta las narices de que mi trabajo se vea cuestionado día sí día también. Ya no sólo que si hago una crítica no demasiado favorable no se tenga en cuenta mi amor por el teatro o el respeto que le profeso a este sector. No, simplemente se ve qué es una crítica desfavorable. 

Las verdades a la cara hieren y en este sector no estamos acostumbrados a que nadie nos hable de nuestras limitaciones, porque las tenemos, y me incluyo. Los creadores crean, pero no son dioses, los hay geniales pero limitados y los hay menos geniales pero limitados y otros que no han visto sus limitaciones y habrá gente que les pueda considerar mediocres. Siempre me digo que si tu trabajo es público siempre habrá críticas, siempre habrá alguien que lo valore positiva o negativamente. Si no eres capaz de asumirlas, con deportividad, es que no sirves para el trabajo.  

Mi experiencia se limita a los últimos 10 años de teatro y a una auto formación al respecto. Hay seguro gente más preparada que yo y gente menos preparada. Llevo mucho tiempo luchando por lo que estoy consiguiendo pasito a pasito. El día que ya lo haya aprendido todo me retiraré y dejaré sitio a las nuevas generaciones. Pero mientras tanto seguiré al pie del cañón pese a quien le pese.

El sector teatral, en pleno cambio, tiene un largo camino por recorrer. Aquí no hay IVA que valga. Cada crisis es una oportunidad y el cambio está en camino y en todos aquellos que formamos parte del sector. Habrá críticas y contrarréplicas. Habrá información y opinión, hasta el día que alguien nos calle para siempre. Ese será el día más triste. Por lo pronto no ha llegado, así que seguiremos disfrutando del teatro. Tu, como lector, tienes una decisión que tomar leerme o no leerme. Eres libre. ¡Mucha mierda en tu camino!

diumenge 16 de juny de 2013

AL FONS DEL CALAIX


DRAMATÚRGIA: ALEIX PUIGGALÍ
DIRECCIÓ: RAFEL DURAN
INTÈRPRETS: MARIONA CASANOVAS i RUBEN SERRANO
DURADA: 60min
PRODUCCIÓ: LA SECA ESPAI BROSSA
LA SECA

Estaria bé pensar que Al Fons del Calaix és una obra primerenca d'un autor desconegut, per no fer una crítica destroyer de la mateixa, però no és el cas. És l'obra d'un monjo que ja porta uns anys escrivint teatre amb el que l'argument no em serveix gaire. Parlem de temps, de records, de drogues, de decisions estúpides que fem quan són joves i després les paguem durant la resta de la nostra vida. Potser allò que podria atrapar és el continuo pensament de com afrontar la mort d'un ésser estimat, allò del que avui en dia es podrien escriure moltes obres i encara seguir-nos fascinant com la primera.

Ben és cert que la dramatúrgia de Al fons del calaix no qualla, ni toca, ni fereix, més aviat submergeix al públic en un insuportable tedi d'una hora en la que a l'arribar als deu darrers minuts encara no li troben gens de sentit al que podem observar a escena. A la primera mitja hora només hi és el personatge de la Mariona Casanovas a escena obrint les caixes, recordant la seva vida fins a explicar-nos el perquè del seu estat actual en una cadira de rodes. Al minut 31 apareix el personatge del Rubén Serrano, com si fos una veu en off, i encara que tindrà el seu espai a l'escenari, funcionaria més com veu en off que com a personatge de carn i ossos.

Està clar que seria una obra per poder lluir-se l'actriu principal, la Mariona Castillo, però aquesta desenvolupa el que es coneix com "teatriu" i la naturalitat que hauria de desprendre el seu personatge es perd en una sèrie de gestos imposats de gran diva en decadència que aconsegueix no només que no te la creguis sinó que acabis tan desesperada com el seu personatge. Per un altre banda, a Ruben Serrano li costarà treure's la careta del seu personatge televisiu. No li he vist gaire a les tables, per tant no puc afirmar del cert si és manca de matisos o falta d'enteniment del personatge.

El millor del muntatge són les rajoles del terra, blanques i negres com si fos un joc d'escacs on s'han menjat la reina i només falta el rei. A Al fons del calaix, no hi és ni l'un ni l'altre, encara hi queda tot l'espai del món per omplir i no tenim amb què. Haurà de seguir resant.

FLORS CARNÍVORES


DRAMATÚRGIA: ANNA MARIA RICART
DIRECCIÓ: MARC CHORNET ARTELLS
INTÈRPRETS: ALBA JOSÉ, CLARA DE RAMON i LAURA TAMAYO
DURADA: 1h 10min
PRODUCCIÓ: SALA ATRIUM
SALA ATRIUM

Tercera proposta de l'edició d'enguany de l'AtriumLab. Recordem que com tot laboratori artístic, tot és provar, provar i seguir provant. Hi ha fòrmules que funcionen i d'altres que la barreja no ha resultat del tot agradable. Barregem dramatúrgia de la mà de la periodista i dramaturga Anna Maria Ricart amb la direcció de Marc Chornet, la posada en escena de Laura Clos (Closca) i l'intepretació de Alba José, Clara de Ramón i Laura Tamayo i el resultat és de clar i ampli notable. Però anem per parts.

Anna Maria Ricart signa un text molt complex, amb molts punts que es toquen per sobre però que són molt importants en el moment en que es desenvolupa la història i d'altres que són pures ratllades i que sobren del tot. L'idea de jugar amb la sexualitat i de convertir tota l'obra en un joc no és nova, és un text que veu molt dels anys 90, d'adolescent autodestructius que no saben que fer de les seves vides, encara que a l'obra tot passi en un lloc i en unes circumstàncies indeterminades. La dramatúrgia enganxa, vols saber cap on va la ratllada, a la que potser li sobren deu minuts de durada.

La direcció ha optat per convertir el petit teatre de l'Eixample en una mena de set cinematogràfic on la narrativa pertany més a aquest art que no pas a les arts escèniques, cosa que de vegades sorprèn a l'espectador i d'altres l'avorreix, submergint-lo en una sèrie de repeticions i flashbacks absurds que de la mateixa vegada que hi són podien no ser-hi.

Si hi ha un nom que sona darrerament en els espais escènics alternatius o off's de Barcelona aquest és el de la Laura Clos (Closca), poc a poc s'està fent un forat amb les seves escenografies trencadores com la que ens ocupa. Omplir les parets de roba, en un desordre ordenat sorprèn d'entrada a l'espectador que es pregunta què fa tot allò allà. Se'ls mostrarà a mitges, l'altre part s'ho hauran de'imaginar mentres completen mentalment el puzle.

Capítol apart mereix l'interpretació. Alguns ja tenien clar que la Clara de Ramon era tot un diamant interpretatiu al que li esperava una vida escènica molt llarga. Va començar amb Agost on la van veure des de la llunyania de la Sala Gran aquí a una sala petita com l'Atrium podem corroborar el que tothom ja diu, aquí s'amaga una actriu brillant.

Flors carnívores mereix polir alguns aspectes encara al laboratori abans de sortir a la llum, però l'experiment ha arribat amb èxit i ara a de trobar el seu camí per seguir creixent i millorant.

Míriam Iscla: "La Vilarasau i jo no mantenim un duel, juguem una partida"



Font: Carles Capdevilla (ara.cat)


Míriam Iscla coprotagonitza amb Emma Vilarasau Barcelona, una obra molt recomanable de Pere Riera sobre una família que pateix els bombardejos del 1938 a Barcelona. Fins al 22 de juny es pot veure al TNC, i a la tardor és possible que torni a programar-se en un teatre privat de la ciutat després de fer gira pel territori.
L'actriu, nascuda a Pineda de Mar el 1966, va deixar T de Teatre fa 5 anys, després de 17 anys d'èxits teatrals amb Homes, Criatures i Petits contes misògins i l'èxit televisiu de Jet lag, on interpretava la Diana.
Ara les seves sèries preferides són Homeland Good wife. En teatre ha estat dirigida per Lluís Pasqual, Sergi Belbel, Pere Riera i Jordi Casanovas. L'escena és el seu somni i el viu amb obsessió. Tanta obsessió, i tant respecte, que no s'atreveix a escriure teatre. O almenys encara no. O si més no no ho treu d'algun calaix amagat, de moment. Però coneixent el seu caràcter, aquest dia acabarà arribant.
Ets la coprotagonista de Barcelona al TNC. Una obra dura, de tres hores.
Però diuen que no es fa llarga. I això és molt bo.
I com ho portes?
Estic encantada. Estic fent una obra que em sembla que va més enllà del fet teatral. Té un efecte catàrtic amb el públic, una catarsi identificativa, social, històrica i humana. Els aplaudiments no van dirigits només cap a la gent que estem treballant dalt de l'escenari, sinó que ens traspassen per esdevenir com una mena de dedicatòria a una època, a una gent, unes víctimes. Et produeix certa tremolina a l'hora de les salutacions. Realment faries un gest cap a un altre lloc, perquè nosaltres també aplaudim.
En el moment dels aplaudiments penseu en les víctimes dels bombardejos del 38.
És que devia de ser molt heavy. Nosaltres ho vam viure en el procés d'assajos. De tant en tant, el Pere Riera [el director de l'obra] deia: "Ara posaré una estona de bombes". Hem tingut la col·laboració del Memorial Democràtic i hem vist moltíssimes pel·lícules, moltes declaracions de gent que ho va viure, i és una sensació molt bèstia.
Ser la protagonista de l'obra important de la Sala Gran del TNC deu fer efecte.
Sí, però no és una sala agraïda.
Us queixeu sempre. Ara és massa gran!
És que és molt gran. I arriba a la fila 21. Tu vols arribar a tothom, que tothom s'emocioni, que tothom vegi aquella cosa, aquella mirada, aquella complicitat. I saps que en una sala de 800 localitats és molt difícil arribar a l'última fila. No es tracta de si t'agrada o no. És que és una sala titànica.
I com portes el pes de la responsabilitat?
Això és un gust, molt diferent de la primera vegada que vaig actuar a la Sala Gran. Va ser amb el Sergi Belbel a Les falses confidències, el 2005. Allà sí que realment vaig dir: "Ufff!!"
¿Compartir protagonisme amb la Vilarasau pesa?
És una il·lusió, és un somni fet realitat.
I no tens por? No penses: i si se'm menja?
Mai he tingut la sensació que hagi de competir amb ningú. Admiro la Vilarasau. M'he trobat amb una persona que té una gran generositat professional, i hem creat una complicitat màgica. Treballem des del mateix lloc, tenim una banya posada en l'obsessió i en la feina i això et fa créixer. Ens diuen que mantenim un duel i jo dic que no és un duel, sinó una partida que juguem alhora.
Però no em negaràs que els actors i actrius noteu si un llueix més que l'altre.
No. A mi no em passa. És la meva amiga a escena, actua meravellosament. Mai penso que com que ella està brillant, jo hauria d'estar brillant. Ho trobo una bestiesa.
I ho està, de brillant, ella?
Està brillant. Està lúdica, intel·ligent, juganera, còmica. El Pere Riera mai no fa un personatge que tingui un sol color, en tenen molts. Som vuit personatges tan rics que tothom té una història, tothom té un punt de vista. No hi ha ningú que digui una frase per dir, per omplir.
Es podria fer al revés? ¿Tu podries fer el personatge de l'Emma i ella el teu?
Això va passar pel cap del Pere, de l'Emma i del meu. Són dues dones a qui els ha passat un camió per sobre. Una és actriu, va marxar a França i ha intentat sobreviure. L'altra s'ha quedat a Barcelona i ha intentat fer una cosa més col·lectiva, més familiar, una reacció que té més a veure amb aguantar, resistir. El que tothom s'esperava és que la Míriam fes la lúdica, l'actriu, i l'Emma la dramàtica, la dura, la sentida. I el Pere va voler que ho féssim al revés. Ara ja no m'imagino ningú més fent l'Helena de la Vilarasau i no sé si ella s'imagina fent la Núria de l'Iscla.
Crec que cal veure Barcelona per moltes coses. Entre elles els vostres tangos.
"No es pot pretendre que una entrada de teatre sigui un negoci. No estem parlant d'això. Estem parlant de cultura, d'educació"
Ens ha costat moltes hores. Són els primers de la meva vida, i segurament els últims. No sé si me'n tornaran a donar mai cap més. L'Emma sempre deia: "A mi em fa tanta il·lusió ballar dalt d'un escenari..." I jo deia: "Estic tan cagada de ballar dalt de l'escenari..." Com que n'he vist molts, penso que és el més mal ballat del món. El tango és una escena sense paraules que és com la resolució d'una escena parlada. En una de les escenes de l'obra aquestes dues dones parlen, es fan retrets, es respecten, s'odien i s'estimen. Després d'aquesta riuada de paraules no es poden dir res més. És en aquest moment en què entra el gest, un tango coreografiat. L'escena del ball té el plus d'aquesta emoció interpretativa, en què els dos personatges arriben a un clímax. És una passada.
L'obra reviu un moment dramàtic, però és un moment en què la gent s'evadeix i no renuncia a divertir-se.
Està ambientada en una família burgesa, culta. En aquell moment Barcelona era una ciutat cosmopolita i es tutejava amb Europa d'una manera molt bèstia. En els dies de bombardejos cap cafè, cap cabaret, cap teatre va parar la funció. Xou, música, ball, i la pulsió de vida que hi havia sota aquests bombardejos era molt poderosa. En un moment determinat, el personatge de l'Emma diu: "Riure és una altra manera d'ensenyar les dents". En aquella casa estem intentant sobreviure a la nostra manera, i no volem que ningú ens ho critiqui.
Si els bombardejos no aturaven el teatre, l'IVA tampoc el podrà aturar?
L'IVA l'hauríem de bombardejar entre tots. La gent té ganes d'anar al teatre. No es pot pretendre que una entrada de teatre sigui un negoci. No estem parlant d'això. Estem parlant de cultura, d'educació.
Què fas les hores abans de l'obra?
M'obsessiono per la veu, per estar a punt, per no gastar més del compte. Aquesta funció és desgastadora. Després de dinar entro en una mena d'ansietat i em vénen ganes d'anar cap al teatre. Hi vaig dues hores i mitja abans, faig escalfament de veu, uns exercicis a sobre l'estora. I després em diuen que vaig a fer el Camino de Santiago, perquè em passo 20 minuts caminant, caminant, caminant.
I després de les tres hores de funció què fas?
Em costa molt baixar d'aquest subidón. Un iogurt i cap a casa. Estic petada físicament, molt desperta. Em costa molt abaixar la caixa toràcica amb aquesta personatge. Tenim un subidón a l'hora de saludar, i em costa rebaixar l'adrenalina. Tirem de valeriana forta i el que faci falta, perquè ens costa dormir. I sóc de llevar-me d'hora, perquè tinc un rellotge biològic que em desperta a les set o un quart de vuit. Amb aquella alegria!
"Vaig donar tot el que tenia a T de Teatre i T de Teatre em va donar tot el que em podia donar"
Cinc anys després de deixar T de Teatre, com veus aquella etapa?
Va costar arribar a prendre la decisió, però estava meditada. T de Teatre ha suposat 17 anys de la meva vida, els de més furgonetes, els de lluitar més, els de crear de zero. Vaig donar tot el que tenia a T de Teatre i T de Teatre em va donar tot el que em podia donar. Vam fer obres que duraven tres anys. D' Homes en vam fer 900 funcions, de Criatures 800. Ho vam saber viure de manera honesta i amb molt de rigor.
Quan us demanen si us agrada més fer riure o plorar, els actors sempre dieu que us agrada tot. ¿Tu em diries el mateix?
Sí. Ho hem pactat entre tots els del gremi, responem sempre això.
I a la vida què fas més, riure o plorar?
Riure.
Deus enfadar-te.
M'estàs dient eixuta.
T'estic dient que enfadada em faries por.
A l'escenari em sé enfadar i el que passa dalt d'un escenari polsa tecles que són meves. És evident que jo tinc tot això.
Ets molt social?
Molt poc. No sóc consumista, no surto gaire, sóc una persona molttranqui . Ja tinc una edat, 47. Quan vius d'acord amb l'etapa que et toca estàs bé. Jo ara no tinc necessitat de fer coses que feia quan tenia 25 anys.
Ets molt discreta. No sabem res de tu.
És que quin interès té la meva vida? Si vols te l'explico. Em llevo molt d'hora, m'agrada caminar moltíssim, dibuixar a llapis. Em torno com obsessiva dibuixant.
Obsessiva sí que ho ets?
Home, si no no estaria fent aquesta feina. Sóc molt pesada.
Amb tu o amb els altres?
Amb mi, amb la feina. Si faig l'obra Barcelona, la faig 24 hores. Estic fent una truita però tinc el cap en un altre lloc. És obsessiu, però em porta un plaer molt gran perquè trobo moltes coses. S'ha de treballar en l'obra fora de les hores d'assaig.
Militàncies públiques en tens?
Vaig a les manis com qualsevol ciutadà i reivindico el que crec. No estic al capdavant de res perquè tampoc se m'ha demanat, i no sé si ho faria. Però allò en què crec ho porto fins al final.
Catalunya serà independent?
No ho sé. Si avui voldria que ho fos? Sí. Arriba un moment que t'has de posicionar si et pressionen.
Creus que la consulta es farà?
Si es fa, que sigui amb la finalitat d'actuar. Per consultar podem aixecar el braç sense demanar permís. Suposo que no es tracta de fer una consulta, es tracta de prendre una decisió. Si m'ho pregunten voldré saber tots els ets i uts de ser un estat. Els de no ser-ho ja els sé.
Et cuides?
M'agrada molt caminar. Avui en una hora he fet set quilòmetres i mig. Avui hem triomfat.
Quan vas al teatre mires el mòbil?
No. Quan es fa un fosc de l'escenari i veus tota la platea il·luminada de mòbils de gent que estan fent l'última mirada, l'última foto, és molt fort. L'altre dia, enmig d'un bombardeig en plena obra va sonar un mòbil, que a més a més tenia aquest to de telèfon antic, riiiiiiing, i jo vaig estar a punt de dir: "Nois, ens truquen, que estan bombardejant a casa la tieta". No m'ho podia creure.
Saps què faràs d'aquí deu anys?
No.
Dius que ets obsessiva i no planifiques?
Sóc obsessiva amb la feina. La vida intento relaxar-la moltíssim.
Escrius?
Vaig escriure guions de Jet lag, i contes de les Germanes Quintana. Fa cinc anys que tinc una obra començada i no l'acabo.
Sempre seràs actriu?
Amb aquesta crisi tinc molts punts per deixar-ho de ser.
Què més saps fer?
He treballat de cambrera, he fet de paleta, he estat en una oficina de canvi de moneda, en una agència de viatges, en una botiga d'objectes de regal. El que convingui. Per ser feliç, millor teatre. Però puc ser feliç a la vida fent moltes altres coses.
Tu havies estudiat medicina.
Ho vaig deixar a tercer. La mare era infermera. I a mi em va costar arribar a medicina. Vaig haver de fer un curs pont de psicologia, i després volien suprimir aquesta via d'accés. Ens vam tancar 10 dies a la facultat per protestar. A segon vaig anar en autocar a Madrid perquè ens pegués la policia, en defensa del MIR.
I després plegues.
Vaig trucar als pares i els vaig dir: "Veniu, que us convido a Barcelona a berenar". Aquell berenar se'ls va posar fatal. No el van acabar. Vaig anar a l'Institut del Teatre, era el meu somni.
I després ho van entendre.
Van estar molt contents. El meu pare va morir fa anys, només va poder veure Petits contes misògins. La meva mare ens va deixar fa dos anys. Barcelona li hauria agradat molt, perquè n'era contemporània.
Has actuat i has escrit sobre maternitat a Criatures. I no ets mare.
Ni assassina, però si em fas un paper d'assassina també te'l faré.
Celebro que no siguis assassina, però volia dir si t'has plantejat mai la maternitat.
No. Gens. Potser hi va haver un moment a la meva vida que ho vaig pensar, i t'he de dir que no ho deuria pensar gaire fort, perquè ho hauria fet. A l'obra Criatures hi havia un puf de color taronja on l'actriu que s'hi asseia es quedava embarassada. Hi van quedar l'Àgata, la Carme. Jo vaig asseure'm sempre al blau. Amb els fills dels altres, els de la meva germana, ja en tinc prou, estic encantada de la vida.

Bob Wilson reúne a Willem Dafoe y Mikhail Baryshnikov en 'The old woman'


Fuente: Julio Bravo (abc.es)

Robert Wilson, uno de los grandes directores de la escena internacional, ha reunido a Mikhail Baryshnikov y Willem Dafoe en «The old woman», un espectáculo que se estrenará el próximo 4 de julio en el Festival Internacional de Manchester. Después tiene previsto viajar al festival de Spoleto (Italia), Atenas, Amberes y París. El espectáculo ha sido impulsado por el propio Baryshnikov y producido por Change Performing Arts (con la que Wilson trabaja habitualmente).

«The old woman» es una adaptación de la novela del ruso Daniil Kharms (o Jarms). Nacido en San Petersburgo en 1905, murió a manos del régimen soviético de Stalin en un gulag con tan solo 36 años. Su corta vida se corresponde con sus escritos, muchos de ellos con un humor absurdo y de apenas un párrafo. «The old woman» es suúnica novela, escrita en sus últimos años de vida, oscura y astutamente política.

La adaptación es del novelista y dramaturgo estadounidense Darryl Pinckney, el vestuario del diseñador Jacques Reynud, el maquillaje de Marielle Loubet y el diseño de luces de A. J. Weissbard.

dissabte 15 de juny de 2013

STOCKMANN


TEXT: HENRIK IBSEN
ADAPTACIÓ i DIRECCIÓ: ORIOL TARRASÓN
INTERPRETACIÓ: ANNABEL CASTÁN, BERNAT QUINATANA, PEP AMBRÓS, MIREIA ILLAMOLA, ARNAU PUIG
DURADA: 1h 15min
PRODUCCIÓ: LES ANTONIETES TEATRE
SALA MUNTANER

Ja s'ha convertit en tradició. Què presentaran al maig Les Antonietes a la Sala Muntaner? Quin clàssic adaptaran aquesta temporada? I realment ens dóna igual, perquè tots són meravellosos i sempre sortim de la sala volent més, volent que aquesta companyia segueixi el seu camí i ningú l'aturi.

Aquest cop li ha tocat el torn a Ibsen i el seu Enemic del poble que ells han fet seu sota el nom de Stockmann. Una escenografia minimalista amb tants cadires com protagonistes i plena de copes de coctel plenes, una gran pissarra de fons és tot el que necessiten per crear màgia. I comença a sonar de Look of Love i a moure'ns per l'escenari, en cinc minuts tot s'aturarà i la verborrea dels protagonistes ocuparà l'espai on abans només hi havia música.

El poder, la política, la corrupció, les mentides, la llibertat de premsa, la llibertat d'expressió, els poders fàctics, les tretes per aconseguir que allò que ha de sortir a la llum no surti, seguir els teus propis ideals o vendre's al millor postor, tot això concentrat en 75 minuts és una bomba a punt d'esclatar-li a l'espectador que es mira atònit però que ben sap que allò que li estan explicant és el pa de cada dia.

Interpretacions tant impactants com la posada en escena on sobresurten l'Arnau Puig, la Mireia Illamola, però sobretot agrada i emprenya per moments un sensacional alcalde interpretant per Pep Ambrós. Un actor que poc a poc es va obrint pas i que espera el seu esclat final per pujar més enllà dels núvols. Magnífica la seva interpretació.

Stockmann acaba demà el seu periple per la Sala Muntaner. Llàstima que ens haurem d'esperar un any per la propera sorpresa de Les Antonietes, on ens sorprendran abans? Sigui com sigui ho esperarem amb candeletes. 

DIMECRES


DRAMATÚRGIA: AINA TUR
DIRECCIÓ: DANIELA DE VECCHI
INTÈRPRETS: ANNA BERENGUER i XESCO PINTOR
DURADA: 70min
PRODUCCIÓ: LAMINIMAL, SALA BECKETT/OBRADOR DE DRAMATÚRGIA
SALA BECKETT

Flaco favor el que li ha fet LAminimAL a l'Aina Tur amb aquesta adaptació de la seva obra de Dimecres. Suposo que els espectadors que no s'han llegit l'obra o que no coneguin l'original no els semblarà tan greu, però qui em optat per fer-lo em trobat que l'una i l'altre s'asemblen el que un ou a una castanya. I és tota una veritable llàstima perquè l'obra escrita per l'Aina Tur pot donar molt de sí, en un muntatge molt més convencional i sense tants retallades com li ha fet la Daniela de Vecchi per adaptar-la a l'estil de LAminimAL.

21 dones, 21 escenes dividit en tres blocs, fins aquí totes dues obres coincideixen. El muntatge de la Daniela de Vecchi ha optat per trencar la cronologia de present, passat i futur i jugar a l'aletorietat de les escenes deixant a l'Anna Berenguer sense llocs on agafar-se a l'hora d'interpretar aquestes 21 dones que ell (Xesco Pintor) es va imaginant mentres obre les caixes del seu trasllat a viure a Menorca.

No hi ha matisos interpretatius entre les 21 noies, només s'entreveuen que existeixen algunes més tímides i d'altres més juganeres i que a cada una li correspon una peça o peces de roba vermella diferents, però cal alguna cosa més perquè a la dona 10 no comencis a pensar que deuen ser totes bessones perquè comences a confondre-les i a no veure més que una repetida innecessàriament moltes vegades.

L'escenografia del força buida deixa tota la responsabilitat de l'obra als actors que no arriben a donar-li als seus personatges vida pròpia i que vaguen entre escena i escena buscant més perquès que respostes troben. Està clar que no tots els textos passen igual pel sedàs de LAminimAL i aquest s'ha quedat en un "vull però no puc". Tota una llàstima perquè les expectatives estaven molt altes i han quedat per terra. La propera vegada serà...

RECREO


DRAMATÚRGIA: MANUEL VEIGA
DIRECCIÓ: BORIS ROTENSTEIN
INTÈRPRETS: PEPE ZAPATA, XAVI RIPOLL, ANDREA MONTERO
DURADA: 1h 30 min
PRODUCCIÓ: TEATRE AKADEMIA i EIX49
TEATRE AKADEMIA

S'agraeix que de tant en tant algun se'n recordi que els dramaturgs porten escrivint molts anys, que alguns fins i tot han guanyat premis però que no han vist la seva obra gaire representada pels escenaris. Un cas semblant és el que ha passat amb Recreo, fins fa ben poc oblidada en algun calaix i recuperada per Boris Rotenstein.

Recreo ens situa en un pati d'escola el dia que es celebra una reunió d'antics alumnes, força entrats en l'edat adulta. Concretament tres personatges apareixen davant dels nostres ulls, nostra serà la decisió de creure'ns o no allò que està passant a escena. D'una simple història com els primers amors no corresposts, la solitud per ser el empollón de la classe...

L'espai escènic d'Ivan Oset i el mateix Boris Rotenstein omple l'escenografia d'un poltre, un bàsquet i totes aquelles coses que només al veure'ns ja ens evoquen la nostra infància. Si que trobo que tapar la bella sala del Akadèmia amb cortines negres continua sent un error per part dels encarregats de l'espai escènic que no són capaços encara de treure'l tot el profit que l'espai està demanat a crits.

Recreo necessita un director que li doni una miqueta més de ritme que el que ha pensat Boris Rotenstein per ella. Hi ha un moment molt clar d'això quan els dos personatges als que interpreta el Pepe Zapata i l'Andrea Montero estan en primer pla, just al costat de les grades del públic, recordant. És un moment mol íntim que la direcció ha optat per allargar massa, i restar-li emoció que es dilueix segons passa els minuts.

Recreo torna a demostrar el gran actor que en petites píndoles ens està mostrat Xavier Ripoll. Llàstima d'aquells petits detalls que no la fan rodona. De totes maneres s'agraeix veure coses diferents dins la mateixa programació a la italiana que ens domina. Sona l'alarma. Ja s'ha acabat el Recreo.

El Lliure remunta



Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Fa només una setmanes, el Lliure per aquestes dates havia d'estar tancat afectat per un expedient de regulació temporal de treballadors. Ahir, en canvi, convidava a l'optimisme amb unes dades d'ocupació, d'assistència i de recaptació rècords i un cartell ambiciós. Tot i que hi falti la dansa, el cartell recupera directors com ara Àlex Rigola, Sergi Belbel i Joan Ollé. També aprofita la bona tirada de L'onada (100% amb grups sencers al carrer) i Els feréstecs (97,5%). També tornen produccions internacionals i es manté l'espai Aixopluc, amb peces de petit format emergents que surten de les sales deixant espectadors al carrer. I, d'entre moltes altres sorpreses, Oriol Broggi farà una dramatúrgia de Juan Marsé: Adiós a la infancia, una aventi de Marsé, amb música de Jaume Sisa. Rigola torna amb un Bolaño. Belbel accepta el repte d'acompanyar Emma Vilarasau a superar el tràngol de Dies feliços, de Beckett. Ollé repesca un antològic i càustic A la ville de... Barcelona, que només es va fer quatre dies al Grec del 2012 i que “no la va veure tot el públic que es mereix”, sentenciava amb raó Pasqual. Casanovas segueix sent director resident i Pau Miró, autor resident. Per això, amb Guillem Clua, s'han empescat La revolució no serà tuitejada. Miró també fa la dramatúrgia de Marsé. I Casanovasamenaça, des de Nova York, amb Una sèrie de teatre, tota una suggeridora incògnita.
Pasqual comptarà amb tres direccions: la repetició d'Els feréstecs, una coproducció amb El caballero de Olmedo amb la Joven Compañía Nacional de Teatro Clásico i la Kompanyia del Lliure (llegiu la peça a sota) i un bombó per obrir la temporada (el 7 de setembre!): Recordant la Fedra, amb text de Salvador Espriu. Aquest treball rememora la peripècia de la producció Una altra Fedra, si us plau, en què no es va poder estrenar a Girona perquè, just aquella nit, van detenir un dels actors, que també ho era d'Els Joglars: Gabriel Renom. La producció es va poder reprendre gràcies a un valent estudiant que va assumir ser l'antagonista de tota una Núria Espert en quatre dies: Abel Folk.
El curs 2013/14 busca ser saludable per a l'espectador, “confortable” però no en el sentit acomodatici ni d'entreteniment, sinó en el que el públic comparteixi respiració amb el que es diu i es viu a escena. Per Pasqual, la millor cita de la temporada que ara s'acaba (i que s'ha endut tres ànimes del Lliure com Anna Lizaran, Gonzalo Canedo i Joan Montanyès, Monti) és la d'una espectadora anònima que demanava dues entrades per a un espectacle (no en sabia dir el títol) “que me l'ha recomanat el metge”. Tota la programació a www.teatrelliure.com).
Rècord, sí
De fet, esperona Pasqual, aquesta connexió amb la realitat i solidaritat entre companys és el que ha permès al teatre sobreviure un any molt difícil que, insospitadament, ha acabat sent molt favorable a la taquilla. Tot i la incertesa dels primers mesos, mai el Lliure havia aconseguit, segons Pasqual, un total de 80.700 espectadors, 7.890 més que la temporada anterior, que sumats al programa Aixopluc arriba als 89.550 espectadors, 16.740 més que la temporada anterior. La Temporada ha inclòs 26 espectacles i 363 funcions (aquestes xifres i les dades que segueixen no inclouen els espectacles del Projecte Aixopluc).El percentatge d'ocupació total de la temporada és del 75% (7,5 punts per sobre de la temporada anterior). Per espais, el Lliure de Montjuïc obté un 69% (10 punts més que la temporada anterior) i el Lliure de Gràcia, un 88,6% (1 punt més que la temporada anterior).La recaptació prevista és de prop d'1.050.000 euros (sense IVA), uns 200.000 euros més que el curs passat.

‘Kompanyia' estable en moments crítics

El director Lluís Pasqual recordava ahir que els van avisar, el 1976, que era el pitjor moment per obrir una sala i per crear una companyia estable. Però ho van fer i van aconseguir, amb la plasticitat necessària, superar el tràngol. El 2013/14, el Lliure tindrà una tercera companyia. Després que Àlex Rigola també defensés una companyia pròpia (Pere Arquillué, Joan Carreras, Chantal Aymée, Julio Manrique...), la kompanyia d'ara torna a néixer en èpoques de vaques magres. La formen sis joves actors: Paula Blanco, Pol López, Mima Riera, Javier Beltrán, David Verdaguer i Laura Aubert. Serà una companyia de la mateixa corda generacional, que permeti identificar-se amb la generació perduda: aquella que té la millor formació però ha topat amb la fredor del mercat laboral que els expulsa a fer de científics o de cambrers a Europa. Ara en seran sis, però al final de temporada en sumaran tres més en un projecte dramatúrgic que relligarà dos shakespeares: l'Enric IV i l'Enric V.

Miguel Narros: "El arte no debe estar sometido a recortes"


Fuente: Javier López Rejas (elcultural.es)

Desde finales de los años 50 llevaba Miguel Narros (Madrid, 1928) sin acercarse a este clásico de Calderón de la Barca. La dama duende que lleva a la ciudad complutense tiene por vocación sorprender a los públicos de hoy. Y no es una frase hecha. Narros cree que los clásicos hay que hacerlos pensando en el espectador del momento. “El texto varía según las exigencias de cada situación, la que monté entonces era muy naif, la de ahora es más realista, tiene mucho tiento y fantasía”. Por eso, Pedro Víllora, autor de la versión, considera que el montaje engarza en la obra, integrada en las de comedia de capa y espada, “multitud de argumentos aún vigentes en lo que representa una indagación sobre el azar”. Así es como Narros, el gran veterano de nuestra escena, pone toda su sabiduría y experiencia en el montaje, cuyos personajes principales están encarnados por Diana Palazón, Mona Martínez, Emilio Gómez, Chema León e Iván Hermes.

¿Cuál es la fuerza oculta del teatro de Calderón?
La de sus textos. Todos los genios son genios por su capacidad de variación y porque están llenos de cosas en su interior que les hacen intempestivos. Lo que une todas sus creaciones es el reflejo de las necesidades del ser humano. En sus obras, el hombre y la mujer se entienden mejor.

¿Enredo y azar son en este montaje una misma cosa?
Bueno, van cogidos de la mano. La protagonista, doña Ángela, se aburre muchísimo y decide vivir lo que ha ideado. El enredo no hace sino meterla en ese juego. Es la primera vez que una obra se escribe a favor de los derechos de la mujer. Durante toda la función el erotismo está presente. Hay cuatro historias de amor paralelas que muestran al solitario fogoso, al romántico, al realista y al carnal. 

¿Qué nos dice 'La dama duende' en estos días de crisis y subidas de IVA?
Que por muy malos que sean los tiempos hay que seguir haciendo las cosas de la mejor manera posible. El arte no debe estar sometido a recortes. Los políticos tienen que ser conscientes de lo que cuesta hacer las cosas. Deben tener sensibilidad a la hora de tomar ciertas decisiones...

Desde su experiencia, ¿cómo ve el teatro en estos momentos?
Fatal. Se lo están cargando con una forma de pensar que es errónea. En el teatro hay una parte que es entretenimiento y ocio pero otra que también tiene por función hacer pensar a la gente. Y esto no se puede obviar. La subida del IVA estrangula a compañías y teatros. No hay forma humana de poder hacer frente a esta iniciativa. Los políticos han de reaccionar. Por eso creo que las administraciones tienen la obligación de proteger el teatroya que un pueblo sin cultura es un pueblo que agoniza.

¿Ve diferencia entre el teatro público y el privado?
Sí, el teatro público debe abordar proyectos que desde la empresa privada nunca se harían. No sólo es cuestión de dinero. Algunos textos y el trabajo de muchos dramaturgos nunca verían la luz sin el teatro público. Me resultan reconfortantes las nuevas formas de hacer teatro en estos momentos de escasez porque significa que la gente tiene necesidad de seguir haciendo cosas. Las nuevas tecnologías, por ejemplo, están ayudando a que el teatro evolucione al mismo tiempo que lo hace la sociedad.

La perla 29, velocitat de creuer



Font: Belen Ginart (ara.cat)
El terra cobert de sorra de la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya s'ha acabat convertint en la marca estètica de les produccions de la companyia La Perla 29. I una de les raons, que no l'única, de les comparacions entre els seus muntatges i el teatre fascinant de Peter Brook.
SOLIDESA DE FERRO
Però si juguem a les metàfores haurem de dir que aquest element, la sorra, no serveix per definir la solidesa d'aquesta veritable factoria creativa, que en 10 anys de trajectòria ha aconseguit una estructura de ferro. Un centre de producció independent que ha aconseguit una velocitat de creuer, admirable sempre quan es parla d'arts escèniques, i gairebé miraculosa en els temps que corren.
La Perla 29 pren el nom de la primera adreça postal de la seva seu i és, a la vegada, productora, companyia i gestora (aquesta, amb el nom de Pas 29). En aquesta primera dècada de vida ha donat a llum 35 espectacles. Va néixer emmirallada en el primer Lliure. I ara per ara no hi ha comparació possible amb cap grup independent que s'autogestioni amb la mateixa energia, prolificitat i èxit. El cap visible de l'engranatge és Oriol Broggi, director i dinamitzador. Per commemorar la dècada estrenen el seu primer espectacle de creació, 28 i mig , un collage cuinat a parts iguals amb l'univers Fellini, algunes constants de La Perla 29 i les improvisacions dels actors. Un llibre commemoratiu s'encarrega de deixar constància de la història, més enllà del caràcter efímer dels espectacles.
UNA HISTÒRIA EN ETAPES
La de la Perla 29 és "una història en etapes, en graons", com la defineix Broggi. Arrenca quan dos directors aleshores a la trentena, Carlota Subirós i el mateix Oriol Broggi, decideixen aliar-se per tirar endavant els projectes que els vingui de gust, sense haver d'esperar els encàrrecs que potser no arribarien mai. Van tenir la capacitat de fer conviure sota un mateix sostre, amb les mateixes normes i criteris, dues potes de la creació escènica que es necessiten irremeiablement però sovint no s'entenen: l'econòmica i l'artística. Producció i creació s'agermanen fins a punts insòlits. "A vegades t'encantaria fer un muntatge determinat però veus claríssim que no és possible perquè potser no hi ha diners per fer-lo", il·lustra Broggi de manera senzilla.
La fórmula li sembla tan natural i els ha funcionat tan bé que el sorprèn que no estigui més estesa. "No entenc que no hi hagi més estructures semblants a la nostra. Però no ho dic des de la supèrbia, sinó des de l'estranyesa", matisa. Per poder tirar endavant han hagut d'inventar fórmules de consens, combinar "els espectacles més comercials amb l'art". I tenen la sort, diu Broggi, que els "agrada tot, o com a mínim moltes coses". Això vol dir que no es miren cap projecte amb prejudicis, una capacitat empàtica els facilita la connexió amb el públic.
LES JOIES DE LA CORONA
"Cadascun dels espectacles que hem fet ha estat important per alguna raó", valora Broggi. I si un èxit, gran o petit, artístic o obertament comercial, es va sumant a un altre, el sac es va omplint i, qui sap, potser també provocant alguna enveja. "Nosaltres hem procurat estar sempre bé amb tothom, però suposo que despertem algun recel perquè les coses ens van bé", admet el director.
El cas és que de tot el munt d'espectacles produïts, Broggi en destria alguns que han tingut una rellevància especial perquè han fet avançar la companyia, o han suposat un canvi en el llenguatge propi del grup. ElTartuf com a punt de la primera etapa, "que sintetitza la sortida d'una manera de fer nova"; Els ulls de l'etern germà i La mort d'Ivan Ilitx , "perquè tanquen una etapa importantíssima lligada a la Sala Beckett", iAntígona , perquè els dona un aura de prestigi i suposa la trobada amb un espai, el de la Biblioteca de Catalunya, que els acull calorosament des de fa anys.
En la llista dels imprescindibles hi ha també dos Shakespeares, Hamlet iLear , que tenen molta repercussió (especialment el primer), i Cyrano de Bergerac i Incendis , perquè els reporten un èxit descomunal, potser previsible en el primer, totalment inesperat en el segon cas. "Són dos muntatges que han estat molt rendibles, ens han donat diners i ens han permès fer l'espectacle que estrenem ara, perquè no hem d'estar pendents dels números".

Un milagro de programación para el Centro Dramático Nacional



Fuente: Rosana Torres (elpais.com)
Es una programación milagro. Como si al Centro Dramático Nacional (CDN) le hubieran llovido los millones para hacer una temporada estrella y rimbombante con primerísimos nombres de la escena nacional e internacional. Cuando la realidad es que el CDN ha pasado de tener nueve millones de euros de presupuesto en 2007, que con los años ha ido recortándose hasta llegar a los cuatro con que su director Ernesto Caballero, que inicia su segunda temporada al frente de esta unidad de producción de Instituto Nacional de las Artes Escénicas y de la Música(Inaem), cuenta para la temporada 2013/2014.
Pero es que sobre el papel y analizadas las propuestas escénicas que se van a programar nos encontramos que hay mucho y bueno, y que la temporada está marcada por espectáculos importantes con Declan Donnellan, Wajdi Mouawad, Juan Mayorga, Andrés Lima, Carmen Machi, Valle Inclán, Fernán Gómez, Almudena Grandes, José Ricardo Morales, Javier Gutiérrez, Francisco Nieva, Laila Ripoll, Ignacio Amestoy, Luisa Martín, Roberto Enríquez, Álvaro del Amo, Mihura, Vicente Aranda. Todos ellos y muchos más transitan la exquisita y desbordante temporada.
Caballero piensa que durante su primer año al frente de este organismo ha ofrecido una programación que por un lado ha puesto en valor grandes pilares de nuestro teatro contemporáneo, como Galdós, Lorca, Camus, Beckett, y por otro ha apostado decididamente por el autor español de hoy con una nutrida nómina de dramaturgos de diversas generaciones. Sabedor de que muchos montajes han sido importantes éxitos, ha decidido poner en cartel nuevamente algunas de las funciones más demandadas y elogiadas, y que muchos espectadores se quedaron sin poder ver, como es el caso de Atlas de geografía humana, de Almudena Grandes y Juanfra Rodríguez y cuatro actrices impresionantes, Doña Perfecta, de Galdós y Ernesto Caballero y la nueva incorporación de Roberto Enríquez, Kafka enamorado, una joyita de Luis Araujo y El malentendido, de Albert Camus y Eduardo Vasco.
Éxitos que se volverá a producir, con toda seguridad en la temporada siguiente en la que sin rebuscar mucho asoman verdaderas joyas. “Nuestra propuesta se caracteriza por la diversidad en el género, estilo y estética de los espectáculos cuyo único denominador común es su impecable factura artística”. Y en esa diversidad Caballero apunta que van a compartir cartel una comedia del genial Mihura, Carlota, con una reinterpretación radical de un drama shakespeariano, Los Macbeth; el universo mítico de las Comedias bárbaras de Valle-Inclán con las obras más recientes de Juan Mayorga, Laila Ripoll o Ignacio Amestoy; el inolvidable Viaje a ninguna parte de Fernando Fernán Gómez con reconocidos trabajos de Donnellan o Wajdi Mouawad; la celebraciónaristofanesca de Paco Nieva, La paz, con una nómina de nuestros más pujantes autores agrupados en el espectáculo Nada tras la puerta; nuestro imprescindible Federico y sus Bodas de sangre junto a Vicente Aranda y Álvaro del Amo con su versión de la célebre película Amantes; una comedia shakespeariana, Como gustéis, servida en clave musical por una joven compañía de nuestro Laboratorio, con el teatro de cámara de José Ricardo Morales, uno de nuestros más destacados autores del exilio; la corrosiva Eurozone del grupo Chévere junto a un insólito Chéjov del Teatro de Arte de Moscú; lo más representativo del teatro iberoamericano de hoy, con nuestro programa Escritos en la escena para autores emergentes...
“Esta ambiciosa propuesta en tiempos de obligada austeridad hemos podido llevarla a cabo con el esfuerzo de muchos que es justo mencionar: desde los trabajadores de esta unidad de producción del Inaem hasta los propios profesionales que, a pesar de la crisis, han dado muestras de un profesionalismo y solidaridad que me llena de orgullo una vez más; sin olvidar a las productoras y compañías con las que estamos colaborando para lograr fórmulas de sostenibilidad y aprovechamiento de recursos que hagan posible, no solo mantener, sino aumentar nuestras actividades”, dice el director del CDN.
Lo cierto es que hay montajes de esos a considerar imprescindibles. Como la totalidad de los que llegan firmados por destacados nombres del teatro internacional como Teatro de Arte de Moscú con Anton Yakovlev; Declan Donnellan con su siempre sublime compañía Cheek by Jowl; el impresionante Wajdi Mouawad, mundialmente conocido por sus aportaciones cinematográficas, pero fundamentalmente hombre de teatro; Mauricio García Lozano, apenas conocido en España, donde solo ha trabajado en el Festival de Mérida, pero todo un icono en México; Christiane Jatahy y su impactante compañía Vértice de Brasil y Daniele Finzi Pasca, que revisita España con sus mundos oníricos y su poética visual, entre otros.
Junto a ellos Ernesto Caballero ha creado unos atractivos binomios entre autores españoles, de varias generaciones y directores reconocidos o emergentes. Para él mismo ha elegido de pareja a Valle-Inclán y el actor Ramón Barea como Montenegro, pero encontramos a Fernán-Gómez (adaptado por Ignacio del Moral) con Carol López, directora y autora catalana a la que ya va siendo hora de que se la conozca más profundamente en Madrid; a Juan Cavestany con Andrés Lima, que tantas veces han sido binomio, que cuentan nada menos que a Carmen Machi y Javier Gutiérrez y esa gran química que se da entre estos dos grandísimos actores; Ignacio Amestoy con Pérez de la Fuente puestos al servicio de una obra en torno a Dionisio Ridruejo; Federico García Lorca recreado por Jorge Eines; un delicioso Mihura que el director Mariano de Paco trae a nuestros días; Álvaro del Amo y el cineasta Vicente Aranda que redundan en las relaciones entre cine y teatro; Juan Mayorga, nuestro dramaturgo más internacional con todo motivo y el director Juan José Afonso a los que se han sumado otro binomio fantástico formado por Alicia Hermida y Luisa Martín; el universo felizmente barroco y furioso de Francisco Nieva con Manuel Canseco. Y otros versos libres que estarán en la programación como Borja Ortiz de Gondra, Yolanda Pallín, Laila Ripoll.
Y algo muy importante, un ciclo de cámara con tres de sus obras, dedicado al dramaturgo español José Ricardo Morales, exiliado en 1939 a Chile, donde vive a sus 97 años, olvidado por el teatro español a pesar de la gran calidad de sus obras y que llega con toda justicia al CDN.

Temporada 2013-14

EL DUELO de Anton Chéjov | Dirección: Anton Yakovlev
Teatro de Arte de Moscú (Rusia)
Teatro Valle-Inclán
Jueves 19 a domingo 22 de septiembre de 2013
Ciclo «Una mirada al mundo»
NADA TRAS LA PUERTA
de Juan Cavestany, José Manuel Mora, Borja Ortiz de Gondra, Yolanda Pallín y Laila Ripoll
Dirección: Mikel Gómez de Segura
Coproducción: CDN y Traspasos K (País Vasco)
Teatro Valle-Inclán | Sala Francisco Nieva
Viernes 20 de septiembre a domingo 20 de octubre de 2013
UBU ROI
de Alfred Jarry
Dirección: Declan Donnellan
Cheek by Jowl (Reino Unido/Francia)
Teatro María Guerrero
Jueves 26 a domingo 29 de septiembre de 2013
Ciclo «Una mirada al mundo»
ATLAS DE GEOGRAFÍA HUMANA (Reposición)
de Almudena Grandes | Dirección: Juanfra Rodríguez
Adaptación Luis García-Araus
Producción Centro Dramático Nacional
Teatro María Guerrero | Sala de la Princesa
Jueves 3 de octubre a domingo 17 de noviembre de 2013
Ciclo «De la novela al teatro»
SEULS
de Wajdi Mouawad
Au Carré de l’Hypoténuse (Francia)/
Abé Carré Cé Carré (Quebec)
Teatro Valle-Inclán
Viernes 4 a domingo 6 de octubre de 2013
Ciclo «Una mirada al mundo»
LA PEQUEÑA HABITACIÓN AL FINAL DE LA ESCALERA
de Carole Fréchette
Dirección: Mauricio García Lozano
Teatro del Farfullero (México)
Teatro Valle-Inclán
Jueves 10 a domingo 13 de octubre de 2013
Ciclo «Una mirada al mundo»
DOÑA PERFECTA (Reposición)
de Benito Pérez Galdós
Versión y dirección: Ernesto Caballero
Coproducción: Centro Dramático Nacional
y Teatro Cuyás–Cabildo de Gran Canaria
Teatro María Guerrero
Viernes 11 de octubre a domingo 24 de noviembre de 2013
JULIA
(adaptación de La señorita Julia de August Strindberg)
Dirección: Christiane Jatahy
Cia. Vértice (Brasil)
Teatro Valle-Inclán
Jueves 17 a domingo 20 de octubre de 2013
Ciclo «Una mirada al mundo»
BIENVENIDO A CASA
Texto y dirección: Roberto Suárez
Pequeño Teatro de Morondanga (Uruguay)
Teatro Valle-Inclán
Jueves 24 a domingo 27 de octubre de 2013
Ciclo «Una mirada al mundo»
EUROZONE
de Xron
Dirección: Xron
Chévere (Galicia)
Teatro Valle-Inclán | Sala Francisco Nieva
Miércoles 30 de octubre a domingo 24 de noviembre de 2013
LA VERITÀ
Texto y dirección: Daniele Finzi Pasca
Compagnia Finzi Pasca (Suiza)
Teatro Valle-Inclán
Viernes 8 a domingo 10 de noviembre de 2013
Ciclo «Una mirada al mundo»
MONTENEGRO (COMEDIAS BÁRBARAS)
de Ramón María del Valle-Inclán
Versión y dirección: Ernesto Caballero
Producción: Centro Dramático Nacional
Teatro Valle-Inclán
Viernes 29 de noviembre de 2013 a domingo 19 de enero de 2014
ESCRITOS EN LA ESCENA I
Producción: Centro Dramático Nacional
Teatro María Guerrero | Sala de la Princesa
Miércoles 4 a domingo 15 de diciembre de 2013
1941. BODAS DE SANGRE
de Federico García Lorca
Adaptación y dirección: Jorge Eines
Tejido Abierto Teatro (Madrid)
Teatro Valle-Inclán | Sala Francisco Nieva
Jueves 5 de diciembre de 2013 a domingo 12 de enero de 2014
CARLOTA
de Miguel Mihura | Dirección: Mariano de Paco Serrano
Producción: Centro Dramático Nacional
Teatro María Guerrero
Viernes 13 de diciembre de 2013 a domingo 2 de febrero de 2014
KAFKA ENAMORADO (Reposición)
de Luis Araújo | Dirección: José Pascual
Producción: Centro Dramático Nacional
Teatro María Guerrero | Sala de la Princesa
Viernes 17 de enero a domingo 2 de marzo de 2014
Ciclo «De la novela al teatro»
AMANTES
Versión y dramaturgia: Álvaro del Amo
Dirección de Vicente Aranda
Coproducción: CDN y Studio Teatro (Madrid)
Teatro Valle-Inclán | Sala Francisco Nieva
Viernes 24 de enero a domingo 23 de febrero de 2014
EL VIAJE A NINGUNA PARTE
de Fernando Fernán Gómez
Versión: Ignacio del Moral
Dirección: Carol López
Producción: Centro Dramático Nacional
Teatro Valle-Inclán
Viernes 14 de febrero a domingo 6 de abril de 2014
EL ARTE DE LA ENTREVISTA
de Juan Mayorga
Dirección: Juan José Afonso
Grupo Marquina (Madrid)
Teatro María Guerrero
Viernes 21 de febrero a domingo 13 de abril de 2014
DIONISIO RIDRUEJO. UNA PASIÓN ESPAÑOLA
de Ignacio Amestoy
Dirección: Juan Carlos Pérez de la Fuente
Coproducción: Centro Dramático Nacional y Pérez de la Fuente Producciones (Madrid)
Teatro Valle-Inclán | Sala Francisco Nieva
Viernes 14 de marzo a domingo 13 de abril de 2014
CICLO JOSÉ RICARDO MORALES
Tres obras (sin determinar)
Producción: Centro Dramático Nacional
Teatro María Guerrero | Sala de la Princesa
Miércoles 2 de abril a domingo 25 de mayo de 2014
EL TRIÁNGULO AZUL
de Mariano Llorente y Laila Ripoll
Dirección: Laila Ripoll
Producción: Centro Dramático Nacional
Teatro Valle-Inclán | Sala Francisco Nieva
Viernes 25 de abril a domingo 25 de mayo de 2014
LOS MACBETH
Adaptación de Juan Cavestany
sobre Macbeth de William Shakespeare
Dirección: Andrés Lima
Coproducción: CDN, Volpone Producciones, Carallada Show, Mama Floriana, Asuntos Culturales
Teatro María Guerrero
Miércoles 30 de abril a domingo 15 de junio de 2014
COMO GUSTÉIS
de William Shakespeare | Dirección: Marco Carniti
Producción: CDN («La vía del actor»)
Teatro Valle-Inclán
Jueves 8 de mayo a domingo 15 de junio de 2014
CICLO ESCRITOS EN LA ESCENA II
Producción: Centro Dramático Nacional
Teatro María Guerrero | Sala de la Princesa
Miércoles 18 a domingo 29 de junio de 2014
UNA MIRADA DIFERENTE
Teatro Valle-Inclán
Lunes 23 a domingo 29 de junio de 2014
FICCIÓN SONORA
Teatro Valle-Inclán | Sala Francisco Nieva
Lunes 23 a domingo 29 de junio de 2014
PROGRAMACIÓN EN OTROS ESPACIOS
EL MALENTENDIDO
de Albert Camus
Versión: Yolanda Pallín
Director: Eduardo Vasco
Coproducción: CDN, Pentación y Mucha Calma con la colaboración del Teatro Español
Naves del Español Matadero
Viernes 22 de noviembre a domingo
15 diciembre de 2013
LA PAZ
de Francisco Nieva
Dirección: Manuel Canseco
Coproducción: CDN y 60 Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida
60 Festival Mérida
Verano de 2014
SALA MIRLO BLANCO
Laboratorio Rivas Cherif
La sala El Mirlo Blanco del Teatro Valle-Inclán acoge las actividades del Laboratorio Rivas Cherif con una programación abierta durante toda la temporada.